Com a molts de vosaltres, a tots aquells que ens dediquem a l'educació fa temps que els amics ens plategen tota mena de dubtes sobre com decidir el futur educatiu dels fills. Les pregutnes són moltes i molt variades i van des de quin tipus de centre triar, com fer per a aconseguir que els fills aprenguen des de xicotets un idioma estranger (que tant ens ha costat a nosaltres), com fer per despertar-los el gust per la lectura perquè siguen persones de profit o en el cas dels "culturetes" com fer per poder compartir amb ells el nostre amor per la cultura, i sobretot, quines eixides hi ha quan el nostre fill o filla no volen estudiar. En aquest sentit he trobat un article esclaridor que pot ajudar a una immensa majoria de pares i mares que no estan en el món de l'educació i que desitjarien que les notícies sobre ensenyament algú li les explicara de manera entenedora.
Si algun pare o mare us pregunta, amb por als ulls, sobre el futur de l'educació tot pensant en els seus fills, aguditzeu la vostra capacitat de síntesi, simplifiqueu el llenguatge, i tireu-li imaginació perquè com deia el filòsof no es poden canviar els problemes d'avui amb la lògica d'ahir.
El País 15/01/2010
Esta historia comienza con un nombre extraño, PCPI, siglas de los programas de cualificación profesional inicial para chavales de 15 o 16 años. Son el primer paso, la primera puerta a distintos caminos educativos, con alternativas, puentes y pasarelas, convalidaciones y trayectos de ida y vuelta en los que cada paso suma. Con ellos, cada vez menos gente debería desanimarse y abandonar los libros. Ahora es demasiada: casi un 32% de jóvenes deja de estudiar después de la ESO, muchos sin el título más básico. seguir>>> 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada