dilluns, de maig 04, 2015

La pell del meu barri 15

La setmana passada vaig tindre la satisfacció de presentar l'exposició "Encallar" de Ximo Micó  amb qui compartisc somnis per una educació més artística. Aquest mestre m'ha ensenyat amb els seus treballs educatius i artístics a mirar amb detall als nostres barris dels poblats marítims on els dos ensenyem.

LLEGIR NÚVOLS, OBRIR HORITZONS

Què és poesia? Es preguntava Joan Brossa -el mestre de la poesia visual- que ha inspirat a tants i tants artistes plàstics. Què és art? Us preguntareu davant de l'exposició del nostre amic Ximo Micó.  I jo per començar vull apel·lar a les paraules del poeta per invitar-vos a adoptar una actitud que us permetrà gaudir d'aquesta exposició amb tota la innocència de l'amor incondicional dels infants. Joan Brossa ens deia: "A tu, qui siguis, t'invito a trobar les coses amb la transcendental bellesa, com jo les trobo, i tindràs el poema." Tindràs l'obra d'art.

Després d'aquesta introducció com a declaració de principis ja podem començar pels detalls de la història. Això era una vegada, una escola... on els lectors de núvols estaven a l'última fila de la classe i mai rebien el primer premi dels integrats que un dia moriran enyorant una abraçada per no haver descobert que allò important és invisible als ulls. A aquesta escola, els lectors de núvols es despistaven amb la llum del sol i les ombres que els arbres projectaven sobre les taules escolars. Així poc a poc forjaren el caràcter de poetes de les coses fugisseres. Aquest és un do que alguns han aprés a cultivar a base d'aprendre dels que saben. Com de Picasso quan ens recorda allò de "Jo no busque, jo trobe!", com de Maragall (el poeta Joan) que ens parlava de la seua obsessió per trobar "la paraula viva" i com heu vist, de Brossa qui apel·lava a la importància d'anar a l'essència.  A algú li semblarà que educar la mirada és una tasca ocasional que s'exercita sense cap compromís i deixant-se anar, com qui ix al carrer a veure que passa.... i de vegades és així, ha de ser així. L'art com ens mostra aquesta exposició es troba al mil racons insospitats.

Ara bé, els que a més tenen una voluntat artística o pedagògica que molt sovint és el mateix, saben que, o s'entrenen o els punt de vista amb que es mira la realitat no adquireixen el to crític i selecte que es requereix en tot acte artístic i educatiu. Parlar amb Ximo Micó, passejar amb ell per la platja de la Malva-rosa, entrar en els seus espais de creació educativa i artística és un exercici constant de veure més enllà del que reflecteix la nostra primera mirada. Darrere de cada fotograma, darrere de cada composició geomètrica descobrim uns referents que ens remunten a escriptures antigues, a llenguatges de signes que ens permeten entendre la sociologia d'una cultura feta amb "epidermis" de calç i rajoles, "cal·ligrafies" de xorritons, de solcs de fusta, de fil d’aram, "masses de colors" de cotó-fluix que són núvols blanquíssims i capritxosos, que ens retrotrauen a una infantesa sempre per recuperar, paraules maleta que sovint guarden dins un secret entremaliat que ens fa recordar el xiquet que som i que sempre serem.

I com no, per a aconseguir aquesta mirada o per acompanyar la mirada del poeta, pintor, creador de performances que és Ximo Micó hem de recuperar el nostre esperit lúdic, perquè sense joc no hi ha paradís. Poseu-vos en actitud, escolteu els silencis que amaguen els balcons sense finestres, conjureu les vostres forces per alliberar-nos de cadenats plens de rovell... navegueu per les textures dels quadres, fotografies i instal·lacions, apropieu-vos de l'espai on aquestes habiten i ajudem-nos, d'una vegada per totes, a desencallar.

Cap comentari: