Poètiques

"L'home és un animal que busca"

Josep Palau i Fabre

POETA-NARCÍS
Vers: sigues igual a mi.

Jo em veig en tu si em veus.

¿Som una o dues veus?

¿Quina, però, és de qui?

«Poemes epigramàtics», L’aprenent de poeta, 1943.

Se'ns ha mort el Palau i Fabre, i dic que se'ns ha mort perquè Josep com tots els poetes d'avantguarda és un escriptor dels mestres i per als mestres. Des dels poemes que llegia en l'adolescència "Jo em donaria a qui em volgués..." fins als textos de recerca formal en interacció amb les altres arts he trobat 1001 raons per fer de Palau i Fabre el poeta de taller de creació literària per excel·lència. Ací van alguns altres arguments:

• La seua poesia s'agrupa sota el títol de "Poemes de l'alquimista" i si tenim en compte que una bona definició de "poeta és l'aquell que és capaç de posar junts dues paraules que mai ho havien estat" tindrem la clau de la seua poètica i del taller de literatura.
  
• Especialista en Picasso i amic de tants artistes va saber mostrar aquesta estima per les arts als seus textos i per a un taller de creació artística aquesta mescla de gèneres i expressions artístiques, especialment avui en dia, és imprescindible.


• Els seus poemes són contes, personatges, arguments... històries de vida en definitiva que ens serveixen per a experimentar en el taller de dramatització per posar-los en escena.

COMIAT

Ja no sé escriure,
ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
–He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit,
on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se´m moren a dins
i jo visc en les coses.