Viatgers literaris

"La gran azaña de los griegos fue cincelar el alma del hombre libre, por eso todos somos griegos. Y su principal tarea fue exigirse y exigirnos que todo se lograse en el curso de la vida: el amor, la dignidad, el honor, el saber, la alegría y la cordura. Así, también nos enseñaron a vivir la vida. Nada menos..."

Corazón de Ulises J. Reverte

Imatge de Manolo Boix

Fuster ja ens advertia que "els llibres no substitueixen la vida" però com bé rematava el savi de Sueca "la vida tampoc substitueix els llibres", per això existim una classe de persones que per un instint una mica somniador i infantil quan viatgem ens clavem en la pell dels personatges literaris que han transitat els espais pels que volem caminar nosaltres. Cada muntanya, cada racó del camí, cada horitzó adquireix així una sorprenent càrrega emotiva que fa del nostre viatge una vivència única. Un ritual.

Aquesta actitud és particularment recomanable quan es viatja a Grècia, sobretot per no caure en l'estereotip d'opinar que no s'ha vist per enlloc la suposada bellesa del món clàssic, i especialment quan és viatja a Grècia amb un bon llibre que et faça de guia en aquest camí de 3.000 anys d'un poble que ha viscut per la seua cultura i en la seua llengua, ja que la vertadera pàtria dels grecs es troba als mites i llegendes clàssiques i en la llengua amb la que s'han identificat i per la que han lluitat al llarg de tota la història.

Javier Reverte és un especialista en escriure aquesta mena de llibres de viatge únics que combinen les informacions literàries, les dades sociohistòriques i el comentari o l'anècdota que t'enganxen en una aventura literària -la del propi autor- i en la qual hi participes si comparteixen aquesta dèria de simultanejar el viatge literari i el viatge físic. Reverte, un mestre en la matèria, ja ens va descobrir l'art del viatge literari amb la seua trilogia sobre Àfrica i particularment en "Vagabundo en África", però ha estat amb l'incomparable llibre de viatges CORAZÓN DE ULISES que hem caigut enamorats d'aquesta forma d'escriure i de viatjar.

Jo ja era un diletant en aquestes experiències literàries (tindre a Vicent Salvador, Leonor Sanz i Maria Josep Carrión de professors a l'institut marca) i acabada la carrera de Filologia em vaig dedicar a una passió que els meus professors de l'U.V. no saberen ni estimular, ni posar en valor. Em referisc a la passió literària d'entrar físicament en els espais de la novel·la. O siga, que només vaig comptar amb el pressupost necessari vaig recórrer -estiu rere estiu- els espais de la primera novel·la moderna que és el TIRANT LO BLANC (tan maltractada per adaptadors, professors i crítics de tota mena). Vaig anar a Varoic (Anglaterra), a la Bretanya francesa, a Sícilia, a Marroc i a Tuníssia, i clar a Turquia que, en els anys 80, acabava d'obrir-se al turisme europeu i ens permeté recórrer gairebé totes les ciutats turques de la novel·la (Andrinòpol-Edirne, Trepissonda-Trabzon, Constantinopla). Aquest any, li ha tocat el torn, per fi, a Grècia i ho hem fet de la mà del llibre de Reverte "Corazón de Ulises".

La meua xica i jo ens anavem llegint en veu alta fragments del "llibre de viatges" a cada moment (aprofitant els viatges en autobus o en vaixell, els descansos en una platja o les parades necessàries quan el sol apretava) per tal que el llibre no ens capficara i ens evités el gaudi directe de l'experiència. La veritat que Reverte és un mestre en aquesta mena d'experiències literàries: resumeix com ningú els savis en la matèria que li han servit de font (des d'Ernest Curtius i Walter Jaeger, Robert Grave als estudiosos espanyols), sap destilar les millors pàgines d'altres escriptors famosos que abans que ell feren la mateixa tasca de novel·lar els seus viatges a Grècia com Henry Milller i Lawrence Durrell i, sobretot, sap concentrar les cites a l'essencial i no perdre el sentit d'aventura del viatge amb tota mena d'anècdotes i reflexions que sintonitzen amb el lector-viatger actual. Tota una experiència que ha fet del nostre viatge a Atenes, Epidaure i Creta una experiència literària.

Per la nostra banda, hem completat aquestes passejades per l'Acròpoli i la recerca de l'areté dels grecs en cada racó de la seua història (els fórums, els temples, etc.) amb un viatge a Epidaure, temple sagrat de les persones que estimem el teatre i la cultura. Veure una versió inconmensurable de LES TROIANES d'Eurípides a Epidaure acompanyats de 21.000 persones, és un ritual que no s'oblida mai. És un viatge en el temps que et permet entendre per què sempre que una revolució en nom de la justícia social té lloc, els nostres avantpasats -els grecs- estaran ahí per recolzar-nos, ja que ells van ser els primers en ritualitzar amb el teatre aquesta catarsi col·lectiva que suposa contemplar el dolor de la tragèdia de la guerra i preguntar-se pel sentit de la vida.

Amb tot, un sol retret a Reverte qui, obsessionat amb els nacionalismes, oblida una referència literària clau per entendre el seu periple pels antics territoris de Grècia. Encara que fa continuades referències a la figura del cavaller-escriptor (com ho foren Alexandre Magne, Xenofont, Garcilaso o Cervantes) no diu res de Joanot Martorell autor del Tirant lo Blanc novel·la que, en realitat, no conta una altra cosa que la caiguda d'aquesta il·lusió grega a mans de l'Imperi Otomà tot inspirant-se en la figura real de l'almogàver Roger de Llúria. Martorell, últim representant occidental d'aquesta mena guerrers-pensadors com Alexandre Magne o Aquiles, conta que el seu personatge Tirant salva Constantinòpoli i recupera per a l'imperi Bizantí tots els territoris de la Magna Grècia que ja estaven en mans dels turcs.

Res més, només recordar les paraules del clergue de El Quijote en defensa del Tirant lo Blanc per si de cas algú encara no sap de què parlem:

Y, sin querer cansarse más en leer libros de caballerías, mandó al ama que tomase todos los grandes y diese con ellos en el corral. No se dijo a tonta ni a sorda, sino a quien tenía más gana de quemallos que de echar una tela, por grande y delgada que fuera; y, asiendo casi ocho de una vez, los arrojó por la ventana. Por tomar muchos juntos, se le cayó uno a los pies del barbero, que le tomó gana de ver de quién era, y vio que decía: Historia del famoso caballero Tirante el Blanco.

¡Válame Dios! -dijo el cura, dando una gran voz-. ¡Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aquí está don Quirieleisón de Montalbán, valeroso caballero, y su hermano Tomás de Montalbán, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la señora Emperatriz, enamorada de Hipólito, su escudero. Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen, y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen. Con todo eso, os digo que merecía el que le compuso, pues no hizo tantas necedades de industria, que le echaran a galeras por todos los días de su vida. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho.