dimarts, de novembre 28, 2006

Ballant el gest

"El teatre és a la novel·la, el que la dansa és a la poesia"


L'altre dia èrem molts mestres els que ens trobàrem a l'espectacle "Paella mixta" de Sol Picó al Teatre el Musical. Per allí estaven mestres que pinten com Ximo, que fan cinema com Rafa, que fan web educativa com Pilar, que els agrada la bellesa com Rosa Sanz, i sobretot mestres que fan teatre com Alícia, Maria o Rafa Desco. Èrem molts mestres gaudint d'un espectacle de dansa que ens parlava de nosaltres ja des del mateix títol "Paella mixta", per mitjà de la música i estètica punk (com diu algun crític), fins a les formes de captar la vida quotidioana que té i inventa la coreògrafa alcoiana.

No oblidarem mai el gest del ballarí convertint en art un gest tan popular i tan nostre, com el d' intentar agafar amb la mà l'olor del fum d'una paella al foc per esbrinar si se'ns cremarà, se'ns passarà l'arròs o aconseguirem el "socarrat" just que farà que tothom ens recorde com el de les paelles en el seu punt.

Com haureu vist, n'he fet algunes, i com tots vosaltres he discutit, alguna vegada, sobre els ingredients de la paella que, com a la vida real i especialment en diumenge, en aquesta obra és cuinada pels homes a la porta del teatre. Imagineu-vos l'inici de l'obra -a manera de performance- on apareix Sol Picó nua com a ingredient de la paella en mig dels llangostins, els trossos de carn i les verdures. Aquesta metàfora al voltant de la discussió sobre la paella autèntica la podem traslladar a la dansa i tindríem més o menys els mateixos debats. Que sí una bona base clàssica, que si la influència de la dansa contemporània, que si el flamenc, que sí les danse llatines o fins i tot la disco dance. En açò la Picó no va fer cap exclusió. El seu missatge és clar! Totes les danses li interessen i l'apassionen, i de totes vol aprendre. I mentre que ella va fent un viatge a les seues pors una violinista la segueix patinant en una dansa circular obsessiva.

L'enfrontament amb les seues pors continua en una recerca interior, fent un viatge iniciàtic a una altra essència popular de la dansa com és el flamenc. El seu desig d'entendre i d'apropiar-se aquest codi la porta a un combat cos a cos, com en un quadrilater, on les puntes de la ballarina es mesuren amb els talons del ballador flamenc, mentre sona la música "Yo soy el yunque..."

La poesia esdevingué gest ballat i al remat, el públic va aplaudir d'empeus la coreògrafa agraint-li el fet de fer-nos sentir tantes emocions, com quan llegim un bon poema. I és que des de què escoltàrem la famosa frase de "¿Quién se quiere quemar conmigo!" llançada al públic l'espectacle Bésame el cactus, Sol Picó no ha deixat de sorprendre'ns (veure un vídeo resum).

Cap comentari: