dilluns, de setembre 10, 2007

Captatio benevolentia

Durant els meus anys d'ensenyant amb adolescents sempre començava el curs amb un petit truc teatral de molt bon resultat. Era com una escenificació del "captatio benevolentia" dels clàssics amb un toc personal. Us conte:

Després d'explicar amb tota mena de detalls la meua programació per a cada curs en pla declaració d'intencions i declaració de principis sobre el que pense respecte a l'educació, els demanava que escrigueren en un full les 3 preguntes que li farien al seu professor o professora el primer dia de classe. La resposta com podeu imaginar era de sorpresa, escepticisme, i fins i tot una mica de cinisme per part d'alguns. Però, jo m'armava de raons i començava desgranar alguns arguments convincents perquè es posaren a la faena.

Els malfaeners intentaven defugir la tasca amb tota mena d'excuses ("es pot fer oralment?"), els malintencionats no es refiaven, i els més agossarats tallaven pel sa ("podem fer-ne preguntes personals?"). Calia mantindre el tipus. Es tractava d'anar capejant i improvisant per tal de portar-los al meu terreny. Ells, com qui no vol la cosa, estaven ja formulant un desig, una hipòtesi de treball.

Mentre ells i elles anaven capficant-se en les seues coses personals jo anava observant-los detingudament. Sopesant el material humà amb el qual hauria de treballar aquell curs. Intentant no formar-me cap prejudici, però sí jugant a descobrir per on aniríen els tirs (qui serien els líders, com es construirïen les relacions de forces entre xics i xiques, a qui hauria de donar una maneta, o fins i tot, en qui em podria recolzar jo en un moment donat, etc.). I el que era el més important, anava buscant algú o alguna amb prou clarividència i destresa verbal com per a què sabés jugar el joc que a continuació anava a proposar. Mantenir la meua promesa de què contestaria a totes i cadascuna de les preguntes per molt personals i estranyes que em pogueren semblar.

El joc com dic consistia en què totes les preguntes havien de ser contestades, però no per la meua part, sinó per una mena d'alter ego que ocuparia el meu lloc durant un temps i es veuria obligat a contestar a totes les preguntes que, com podreu imaginar, després d'aquest joc de doble personatge, es feien molt més interessants per a l'auditori.

La doble recepció d'allò que contestava l'alumne amb el llenguatge cru i descarnat amb que es parlen els joves i d'allò que correctament hauria d'haver contestat jo, emocionava els espectadors. El joc de mirades demanant orientacions front les preguntes més controvertides anaven donant pistes als meus futurs alumnes que les classes anirien per aquests derroters. Unes classes tallers on expressar-se i formalar dubtes i hipòtesis de treballs seria la base per a cada sessió. Després de posar el llistó tant alt... ay d'aquell (ay de mi) si m'atrevia a baixar-lo.

NOTA: A tot el professorat que esteu preparant amb cura les vostres programacions us desitgem bon començament de curs, i si voleu aprofitar l'activitat ja ens contareu els resultats.

1 comentari:

Jordi ha dit...

La teua proposta és bona. Seria millor escriure captatio benevolentiae.